Set generacions a Can Mestret

Des del 1895, la Sagrera de Santa Eulàlia de Ronçana ha vist com set generacions de la Família Puigdomènech obrien la porta d’un establiment poc comú

Ramon Vilageliu (text i fotografies)

Poc es podien pensar els protagonistes de la fotografia de sota que, set generacions després, els seus plançons encara servirien cafès i àpats diversos a una parròquia tan constant. Efectivament, la imatge, de l’any 1895, coincideix amb la data de fundació de l’establiment i, encara més, és feta just davant de les mateixes portes que avui donen pas a l’entrada de Can Mestret.
Miquel Puigdomènech Palà, rebesavi de l’actual propietari –Ramon Puigdomènech–, dret a l’esquerra, dalt de tot de la imatge, ens observa secament juntament amb els seus set germans i germanes, i els seus pares Maria i Josep que, satisfets, seuen com a puntals que eren de la família.
Can Mestret, situat ben bé al mig de la Sagrera de Santa Eulàlia de Ronçana, ha conviscut durant tots aquests anys al ritme d’un poble que creixia i es desplegava i, si el campanar de l’església anava amunt, Can Mestret també s’afanyava a créixer amunt va.

La casa del dimoni
I és que, quan, ja avançat el segle xx l’avi del Ramon, el paleta Miquel Puigdomènech va voler ampliar l’establiment es va trobar amb què el veí que li havia de vendre un tros de terreny per poder créixer de peu pla, s’hi va negar, rodonament. Per això va haver d’empescar-se-les per poder continuar donant aire al negoci anant amunt i, així, l’edificació resultant, al costat de l’església i al bell mig de la Sagrera, va acabar sent pràcticament tan alt com el campanar. La germana d’en Miquel, pietosa i missaire, es va esgarrifar i li deia “Miquel, què has fet: tan alta, aquesta és la casa del dimoni!” I potser sí que a mitja tarda feia ombra a l’església...
Anys més tard, bona part de la família havia fet seva la causa republicana i, de fet, en Joan Puigdomènech Palà, tiet d’en Miquel, va arribar a ser alcalde des del maig fins a l’agost de 1937. Durant la retirada republicana, va fugir cap a França i, al cap de poc temps, va tornar a Catalunya i va passar a viure a Manresa, on feia de paleta. Allí va ser descobert i va ser empresonat pel nou règim. A la presó va emmalaltir de tuberculosi, motiu pel qual fou alliberat. Va morir al cap de poc temps. Durant aquests temps tumultuosos, doncs, Can Mestret va esdevenir el lloc de trobada de l’esquerranisme local i aquesta etiqueta es va allargar passada la Guerra en què, fns i tot l’establiment va haver de resistir un any sencer de tancament.
Una vegada van començar a sobreposar-se, la gent de Can Mestret van refer l’oferta i, poc a poc, van arribar a ser un dels principals centres de lleure de la zona i, com explica el Ramon Puigdomènech, “a sobre del bar hi havia una sala de ball on hi venia gent de Caldes i tot a ballar”. Els pares del Ramon, en Joan Puigdomènech i l’Anna Villegas –vinguda de Sant Vicenç de Torelló–, a més, van crear un servei d’habitacions que encara ara és actiu. En Pep Salsetes explica que quan anava a Can Mestret a fer un àpat mai no sabia si qui parava la taula era de la família o un dispeser perquè “l’ambient era ben casolà i els estadants eren ben bé com de la família”.
Anys més tard Can Mestret continua oferint esmoszars de forquilla i tota mena d’àpats i la setena generació de Pugdomènech ja empeny. En Roger Puigdomènech Franquesa va agafant el relleu d’un establiment centenari.
Set generacions  a Can Mestret

La torre de Can Mestret, gairebé alta com el campanar de la parròqui de Santa Eulàlia.

L’actual proppietari, Ramon Puigdomènech quan era un nen, amb el seu pare Joan donant-li la mà. Foto: Arxiu Família Puigdomènech.

En Ramon Puigdomènech, que es va casar amb Maria Àngels Franquesa, amb el seu fill Roger davant de la porta de Can Mestret, a la Sagrera de Santa Eulàlia de Ronçana.

El mestre d’obres que no volia que fos dit

En Miquel Pugdomènech Solé destacava per la seva perícia en fer pujar parets ben dretes i, així va fer les escoles del poble i moltes altres obres a Santa Eulàlia de Ronçana i vorals. Però, quan els seus col·laboradors li deien que era el mestre d’obres, ell, displicent, contestava que “ni mestre, ni burro”, de manera que li van començar a dir, amb un punt d’ironia, el Mestret. Tant li van anar dient “el Mestret” que casa seva, per extensió, va esdevenir cal Mestret i el restaurant i la casa van quedar irreversiblement rebatejada.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara