Can Mai Tanquis, esmorzars de forquilla a peu de muralla
L'antiga taverna i vinateria de Sant Celoni, inaugurada el 1937, ara només obre fins al migdia, tot i el seu nom
Josep M. Abril
(text i fotografies)
El restaurant de Can Mai Tanquis de Sant Celoni és a un costat de la plaça del Bestiar. Abans de 1935 havia estat la casa i el taller del carreter Cruixent, constructor de carros. El paleta Josep Clupés, el Clapat, hi va obrir la primera taverna el 1937, que es va traspassar a Enric Comas el 1940 i, finalment, a Joaquim Casas Vila, al cap de dos anys. Aquest últim i la seva esposa, Teresa Oms Paytuví, van ser els fundadors de la nissaga de Can Mai Tanquis. Ell, que era cisteller d’ofici, havia nascut a Arenys de Munt i, ella, a Olzinelles. Els dos eren de la muntanya del Montnegre, però si l’un era del vessant de marina, l’altra provenia del costat interior o vallesà. La parella va anar primer a provar fortuna a Arenys de Mar, però com que l’aire de mar no provava a la Teresa, al final van decidir establir-se a Sant Celoni i portar una vinateria al bell mig del mercat. S'hi van traslladar amb el seu fill Quim, que només tenia nou anys.
La taverna va prosperar ràpidament. La clientela de l’animat mercat setmanal de dimecres aviat es va fer seu el local. A més del bon menjar, l’al·licient decisiu va ser el vi que hi servien, que era de Sant Iscle. L’avi l’anava a buscar o se’l feia portar amb botes de Sant Iscle de Vallalta i el guardava al celler, que era a l’eixida. Era un vi molt apreciat i tenia fama reconeguda; evidentment era superior al que es produïa a les vinyes de la comarca. Per això a les taules mai hi faltaven els porrons. La iaia Teresa, que era una gran cuinera, també anava a fer menjar a les cases que la llogaven quan tenien àpats i celebracions importants, com batejos, comunions i altres festes. Ella ja estava avesada a cuinar per a gentades i, així, els amfitrions podien estar pels convidats.
Colles de jornalers
Difícilment trobarem una taverna més ben protegida que Can Mai Tanquis. La façana de la casa és un pany de l'antiga muralla medieval de Sant Celoni, anomenada popularment la Força. Es tracta d’una paret de pedra, forta i gruixuda, que fa un metre i mig d’amplada. A la cantonada del bar amb el carrer Major s’hi conserva un brancal fet de carreus de granit: són les restes del portal Major o de Barcelona. En el segle xvi, quan aquest tram de muralla ja no tenia cap funció defensiva, es va aprofitar com a paret per a fer una casa i s’hi va obrir un portal i finestres. A la llinda de pedra de la finestra principal hi ha la data de construcció: 1589. La façana es va repicar i es va deixar amb la pedra vista cap al 1993.
Els clients de la fonda eren colles de jornalers, gent que treballava a bosc, traginers... Els més matiners eren els carreters, que es dedicaven a fer transports amb el carro. A les cinc o quarts de sis del matí, abans de començar la jornada, ja hi anaven a fer la barreja: un got de vi bo amb anís o cassalla i unes galetes. Els treballadors de l’escorxador, que matinaven molt per matar porcs i vedelles, també hi anaven a fer un bon esmorzar quan plegaven de la fenia.
Santi Santamaria, client
A Can Mai Tanquis feien menjar cada dia, però el més fort era el dimecres, el dia del mercat. Els guisats, que s’havien de servir l’endemà, es cuinaven el dimarts amb paciència i foc lent. Molts esperaven el dimecres per a fer un gran tiberi, era com un dia de festa. Al menjador s’hi aplegaven comerciants, mercaders, gent que venia de pagès... aquell dia, ben entaulats, paladejaven un suculent esmorzar de forquilla. Hi havia tripa i peu, capipota, ventre i llengua, peus o galtes de porc guisats, sang i perdiu, estofat de vedella, mongetes amb cansalada, bacallà... Fins i tot el malaguanyat Santi Santamaria hi anava sovint a esmorzar, acompanyat d’amics o d’algun convidat. Al reconegut cuiner del Racó de Can Fabes, que tenia el restaurant a prop, li agradava molt la cuina tradicional i el caire típic i popular de Can Mai Tanquis.
En Quim Casas Oms es va casar amb la Fina Cardona, que era molt treballadora i una cuinera magnífica. Ara al capdavant de l’establiment ja hi ha la tercera generació, la Lola Casas Cardona. El simpàtic renom del local, guanyat a pols perquè estava obert des de primeres hores del matí fins a mitja nit, ara ja no és cert, perquè no s’obre a la tarda ni a la nit. Els temps han canviat i els horaris i la manera de viure són uns altres. Per això s’ha optat per ser pràctic i obrir per servir esmorzars i dinars, de dilluns a dissabte. Després de tant treballar, els de Can Mai Tanquis s’han ben guanyat el dret de poder tancar i reposar una estona.
Carpeta Parada i fonda... de tota la vida
