Can Mai Tanquis, esmorzars de forquilla a peu de muralla

L'antiga taverna i vinateria de Sant Celoni, inaugurada el 1937, ara només obre fins al migdia, tot i el seu nom

Josep M. Abril (text i fotografies)

El restaurant de Can Mai Tanquis de Sant Celoni és a un costat de la plaça del Bestiar. Abans de 1935 havia estat la casa i el taller del carreter Cruixent, constructor de carros. El paleta Josep Clupés, el Clapat, hi va obrir la primera taverna el 1937, que es va traspassar a Enric Comas el 1940 i, finalment, a Joaquim Casas Vila, al cap de dos anys. Aquest últim i la seva esposa, Teresa Oms Paytuví, van ser els fundadors de la nissaga de Can Mai Tanquis. Ell, que era cisteller d’ofici, havia nascut a Arenys de Munt i, ella, a Olzinelles. Els dos eren de la muntanya del Montnegre, però si l’un era del vessant de marina, l’altra provenia del costat interior o vallesà. La parella va anar primer a provar fortuna a Arenys de Mar, però com que l’aire de mar no provava a la Teresa, al final van decidir establir-se a Sant Celoni i portar una vinateria al bell mig del mercat. S'hi van traslladar amb el seu fill Quim, que només tenia nou anys.
La taverna va prosperar ràpidament. La clientela de l’animat mercat setmanal de dimecres aviat es va fer seu el local. A més del bon menjar, l’al·licient decisiu va ser el vi que hi servien, que era de Sant Iscle. L’avi l’anava a buscar o se’l feia portar amb botes de Sant Iscle de Vallalta i el guardava al celler, que era a l’eixida. Era un vi molt apreciat i tenia fama reconeguda; evidentment era superior al que es produïa a les vinyes de la comarca. Per això a les taules mai hi faltaven els porrons. La iaia Teresa, que era una gran cuinera, també anava a fer menjar a les cases que la llogaven quan tenien àpats i celebracions importants, com batejos, comunions i altres festes. Ella ja estava avesada a cuinar per a gentades i, així, els amfitrions podien estar pels convidats.

Colles de jornalers
Difícilment trobarem una taverna més ben protegida que Can Mai Tanquis. La façana de la casa és un pany de l'antiga muralla medieval de Sant Celoni, anomenada popularment la Força. Es tracta d’una paret de pedra, forta i gruixuda, que fa un metre i mig d’amplada. A la cantonada del bar amb el carrer Major s’hi conserva un brancal fet de carreus de granit: són les restes del portal Major o de Barcelona. En el segle xvi, quan aquest tram de muralla ja no tenia cap funció defensiva, es va aprofitar com a paret per a fer una casa i s’hi va obrir un portal i finestres. A la llinda de pedra de la finestra principal hi ha la data de construcció: 1589. La façana es va repicar i es va deixar amb la pedra vista cap al 1993.
Els clients de la fonda eren colles de jornalers, gent que treballava a bosc, traginers... Els més matiners eren els carreters, que es dedicaven a fer transports amb el carro. A les cinc o quarts de sis del matí, abans de començar la jornada, ja hi anaven a fer la barreja: un got de vi bo amb anís o cassalla i unes galetes. Els treballadors de l’escorxador, que matinaven molt per matar porcs i vedelles, també hi anaven a fer un bon esmorzar quan plegaven de la fenia.

Santi Santamaria, client
A Can Mai Tanquis feien menjar cada dia, però el més fort era el dimecres, el dia del mercat. Els guisats, que s’havien de servir l’endemà, es cuinaven el dimarts amb paciència i foc lent. Molts esperaven el dimecres per a fer un gran tiberi, era com un dia de festa. Al menjador s’hi aplegaven comerciants, mercaders, gent que venia de pagès... aquell dia, ben entaulats, paladejaven un suculent esmorzar de forquilla. Hi havia tripa i peu, capipota, ventre i llengua, peus o galtes de porc guisats, sang i perdiu, estofat de vedella, mongetes amb cansalada, bacallà... Fins i tot el malaguanyat Santi Santamaria hi anava sovint a esmorzar, acompanyat d’amics o d’algun convidat. Al reconegut cuiner del Racó de Can Fabes, que tenia el restaurant a prop, li agradava molt la cuina tradicional i el caire típic i popular de Can Mai Tanquis.
En Quim Casas Oms es va casar amb la Fina Cardona, que era molt treballadora i una cuinera magnífica. Ara al capdavant de l’establiment ja hi ha la tercera generació, la Lola Casas Cardona. El simpàtic renom del local, guanyat a pols perquè estava obert des de primeres hores del matí fins a mitja nit, ara ja no és cert, perquè no s’obre a la tarda ni a la nit. Els temps han canviat i els horaris i la manera de viure són uns altres. Per això s’ha optat per ser pràctic i obrir per servir esmorzars i dinars, de dilluns a dissabte. Després de tant treballar, els de Can Mai Tanquis s’han ben guanyat el dret de poder tancar i reposar una estona.
Can Mai Tanquis, esmorzars de forquilla a peu de muralla

Una imatge de Can Mai Tanquis, a la plaça del bestiar de Sant Celoni.

Un quadre obra de Salvador Bordoy que remarca el regust popular de l’establiment.

El menjador amb tot de clients fent un àpat amb un bon tros de pa i el porró a taula.

Hostals, camí ral i el mercat del dimecres

Lloc de pas, Sant Celoni ha tingut hostals des de ben antic. La seva situació estratègica, al peu del camí ral i a mig camí entre Barcelona i Girona, ha afavorit la formació i creixement del poble donant servei als viatgers. Quan el transport es feia amb cavalleries, el trajecte entre Barcelona i Girona durava una jornada i mitja o dues; per tant, era obligat aturar-se en un hostal i fer nit a Sant Celoni o a algun dels pobles de l'entorn proper. Segons el fogatge de 1553, el poble disposava de cinc hostals. En el segle XX encara hi havia les fondes de can Ponç, can Cendra, can Marcó, can Tinet, les cantines... Aleshores van aparèixer també les de can Saula, El Dorado, ca l’Armillero o can Boleda. Totes han anat desapareixent. La darrera que ha funcionat és la de cal Corbaire, a la plaça de l’Església. Oberta en els anys cinquanta, va durar fins al setembre del 2013. Les dues que ara queden, Els Avets i can Villegas, són més recents.
Per a la gent que anava a mercat, el dimecres era un dia especial. Tots els mercaders i visitants feien cap, una hora o altra, a les fondes, carnisseries i cases particulars que aquell dia oferien menjars. Bars, fondes i restaurants, fins i tot l’Hotel Suís, preparaven esmorzars de forquilla.

Una imatge del mercat de Sant Celoni, just al davant de Can Mai Tanquis.

L'Hotel Suís, tractes i reunions amb vistes a la plaça de la Vila

El juliol de 1924 Miquel Cairol Coma va donar d'alta l'Hotel Suís, situat a la plaça de la Vila de Sant Celoni. El propietari de l’edifici, que era Pius de Valls i de Feliu, va ser elegit diputat provincial l’any 1908 i era un assidu de les tertúlies del Cafè Restaurant Suís de Barcelona. Allà va conèixer Miquel Cairol, que hi treballava de cambrer, i li va proposar d'obrir un hotel a Sant Celoni. I, tal dit, tal fet, així és com va néixer l'Hotel Suís de la vila, el qual va manllevar el nom de l'establiment barceloní. L'Hotel Suís ocupa l'antiga casa pairal que la família Valls d'Olzinelles tenia al poble. Ramon de Valls la va fer construir el 1886 i l'escut heràldic de la família corona el gran casal. Es tracta d'un edifici majestuós, acolorit i imponent, que mostra amb orgull la prosperitat de la nissaga en un temps que els grans propietaris rivalitzaven per fer ostentació de la casa més gran i elegant.
La proximitat del Montseny feia que moltes famílies vinguessin a l'hotel a passar les vacances d'estiu o per Setmana Santa. També hi anaven els viatjants i representants de productes, que hi passaven diverses nits per recórrer la zona. Però és que, a més a més, el casal es va convertir en el local de moda per fer-hi banquets i celebracions. A partir del 1950, Pepito Cairol Llanas, nebot del fundador, es va fer càrrec de l'hotel amb la seva esposa, Rosa Clopés. Uns deu anys després, la família Cairol va comprar l'edifici i el 1962 va dividir el baix en dues plantes per guanyar espai: a baix hi havia el cafè i a dalt, el restaurant. Més endavant es va llogar la planta baixa i la superior es va convertir en cafè i recepció de l’Hotel. Jordi Cairol i M. Rosa Pujadas van estar al capdavant de l’establiment durant molt temps. Ara ja hi trobem les seves filles Eva i Glòria, amb Miquel Comas, parella de la primera.
El cafè era un important punt de trobada, especialment durant el mercat dels dimecres; aquest dia era especial i, per això, abans s’hi feien esmorzars de forquilla. Al cafè s’omplia a vessar i, cada grup tenia la seva taula: hi havia la dels tractants del suro; la dels pinsos, on els pagesos anaven a pagar o a fer la comanda; la de la llet, on els vaquers cobraven la llet que els havien recollit durant la setmana; la dels propietaris, on es feien tractes de llenya o carbó; la del cobrament de contribucions; la del tabac, que servia a la Filomena per vendre caliquenyos i tabac de contraban... I és que al Suís s'hi ultimaven molts negocis del mercat. També hi havia grups de gent del poble que s'hi reunien cada nit. Els anys quaranta i cinquanta, alguns prohoms de la vila, entre els quals hi havia comerciants del carrer Major i el cap de la Guàrdia Civil, s'hi trobaven cada nit per discutir de política mentre prenien el cafè o les herbes. Ara, aquest espai tan acollidor, balcó privilegiat sobre la plaça de la Vila, encara acull bona part de les reunions d'entitats de Sant Celoni.

L’imponent edifici de l’Hotel Suís, a la plaça de la Vila de Sant Celoni.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara