Del Crus a La Cruïlla

El popular bar-restaurant de Lliçà d'Amunt recull en el seu mateix nom els canvis socials i polítics dels últims 65 anys

Vicenç Relats (text i fotografies)

Hi ha establiments amb tantes històries acumulades entre les seves parets i cassoles que fins i tot les reflecteixen en l'evolució del seu mateix nom. És el cas del bar-restaurant La Cruïlla de Lliçà d'Amunt, que ha vist com amb els canvis socials i polítics dels seus prop de 65 anys de servei ha passat de dir-se Al Crus, a El Cruce i finalment La Cruïlla.
I és que, abans que a finals dels anys 40 del segle passat en Miquel Bellalta i la Roseta Bramona iniciessin informalment l'aventura de vendre alguns queviures i servir beures a casa seva, entre la poca gent que llavors transitava per l'encreuament de carreteres de Lliçà a Santa Eulàlia i de Caldes a Granollers, de la casa ja se’n deia el Crus. I amb aquell nom tan poc normativitzat, donat per la gent, en el català proscrit de poc després d'acabar la guerra, és com l'any 1952 va obrir oficialment l'establiment, amb una petita barra de bar. Un nom que el franquisme va fer castellanitzar com a El Cruce i que s'anomenaria La Cruïlla, en català correcte, a finals dels anys 70, amb la recuperació de la democràcia.
“Els primers anys, d'aquí tothom en deia el Crus, que no estava ben dit en català, però tot i així les autoritats franquistes ens van fer posar El Cruce, en castellà”, recorda darrere del taulell en Josep Bellalta (el Moreno), amb els seus vuitanta anys d'edat, que pràcticament també ho són d'ofici. “Ep! I encara hi ha clients que en diuen el Crus”, explica enriolat.
Ell i la seva esposa, la Teresa Martí, van agafar el relleu dels pares del Moreno, en Miquel i la Roseta, que van ser-ne els iniciadors. Just després del final de la guerra, la parella acabada de casar es va instal·lar al Crus, procedents de Cardedeu i de la Roca, respectivament. Fruit dels desmanecs de la guerra, van anar a establir-se a un altre poble, a la casa d'uns oncles d'ella. I després d'anys de treballar de transportista de llet a can Malé de Lliçà, l'any 1952 en Miquel va decidir obrir el bar en aquella confluència de carreteres, on intuïa que el negoci havia de funcionar.
El bar no va ser la primera idea de negoci que va tenir el seu pare. L'oncle Hermenegildo, amb qui tots plegats vivien, havia fet de forner a Lliçà mateix i la seva il·lusió hauria estat obrir un forn de pa, però no van obtenir els permisos municipals. Força anys més tard, ja amb el bar en funcionament, el mateix Miquel va voler instal·lar una benzinera en aquell punt de quatre carreteres, però se li van avançar. “Ho anava explicant des del bar i li van prendre la idea”, diu el Moreno, que assegura que el pare ja tenia els plànols presentats a la Diputació.
“L'avi va ser un gran emprenedor i tot ho va aixecar sempre amb el seu esforç”, explica el seu nét, en Julià Bellalta, el xef actual de la Cruïlla, que amb la seva germana, la Maria Rosa, regenten ja fa anys l'establiment, tot i tenir el suport encara clau dels pares, que no hi deixen de traficar.

Dijous, cigrons
“Fer cuina casolana i de temporada, intentant conservar la manera de fer de la casa i cuidar el tracte personal” és la divisa que guia en Julià i la Maria Rosa. És per això que a La Cruïlla al menú dels dijous sempre hi trobareu cigrons, en comptes d'arròs, “en honor a l'avi, que els dijous anava a mercat a Granollers i portava llegums cuits de can Feliçó”, explica en Julià. I també és famós per les anxoves del Moreno, elaborades pel Josep Bellalta tot escoltant els gols del Barça. A la Cruïlla cada dia s’hi serveixen pocs o molts esmorzars de forquilla –cap i pota, tripa i peu, sang i perdiu...– des de les 8 del matí, en aquest establiment que obre la porta a les sis, de la mà d'en Joan Riera, que ja fa 46 anys que hi treballa.
A més de ser lloc de parada per menjar, La Cruïlla també va ser fonda amb habitacions a mitjan dels 60. “Ho vam començar per allotjar els treballadors de les obres per fer l'Autovia de l'Ametlla (l'actual C-17) i ho vam deixar al cap de deu anys, que servint menjars ja teníem prou feina”, explica la Teresina, la mestressa.
L'any 1991, en Julià, que havia estudiat a l'Escola d'Hostaleria de Girona –on es va fer amic dels cèlebres germans Roca, amb els quals va treballar molts estius– va fer un canvi estratègic: va fer una cuina totalment nova i moderna, molt àmplia, en previsió de futur. I part del futur es va concretar l'any 2007, amb l'obertura d'un segon restaurant annexat a La Cruïlla, El Portal Vell, que ofereix plats més elaborats amb un parament més selecte.
Gairebé 65 anys després de posar aquella primera barra de bar, La Cruïlla manté viva l'herència de fondes i cases de menjar antigues, farcides de vida social, que a Lliçà d'Amunt havien tingut precedents com l'Hostal de l'Arengada –fins a primers del segle passat–, can Carnisser –fins als 60– o ca la Coixa –que va perviure fins als 90.
Amb les vicissituds pròpies de la història de l'entitat i dels canvis de llogaters, el Cafè de l'Aliança, iniciat el 1925 amb la fundació de l'ateneu, també es manté a ple rendiment i amb el bullici que omple el seu generós local, poblat de taules de marbre i peus de fosa, que en conserven el caràcter fundacional.
Del <i>Crus</i> a La Cruïlla

Una imatge del bar a inicis dels anys cinquanta. Foto: Arxiu de la Cruïlla.

Un paliller de l’època posterior.

Una de les primeres imatges del que aleshores s’anomenava “Al Crus”. Foto: Arxiu de la Cruïlla.

Una imatge amb tota la familia a inicis dels anys 60 amb els avis Miquel i Roseta. Foto: Arxiu de la Cruïlla.

Una imatge actual de amb Teresa Martí i Josep Bellalta i els seus dos fills, la Maria Rosa i el Julià, amb en Joan Riera, a la dreta del tot, un clàssic de la casa que a hores d’ara ja fa quaranta-sis anys que hi treballa.

La seu del Pa amb tomàquet

Dient-se El Crus o La Cruïlla, l'establiment que va obrir com un petit bar el 1952, ha vist passar clients tan memorables com el ciclista Mariano Cañardo (1906-1987) o els fundadors dels Cafès Marcilla. Però són molts més encara els noms de figures destacades que hi han passat, des que el 1972, a les acaballes del franquisme, va començar a ser el lloc de reunió del que es coneixeria com la Colla del Pa amb Tomàquet. Jordi Pujol, Josep Benet, Agustí Muntal o Joaquim M. Puyal són alguns dels incomptables noms convidats als sopars amb pa amb tomàquet d'aquesta penya de tertúlia de la Vall del Tenes, que en va arribar a promoure una República independent, sota l’impuls de Jaume Farriol. Quaranta anys després, la colla encara es reuneix ocasionalment.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara