Fonda Vila, el glamur d’Aiguafreda
Coneguda popularment com a can Mingo, la Fonda Vila va hostatjar en el moment de més esplendor el compositor Augusto Algueró i Carmen Sevilla
Yvette Moya-Angeler
(text i fotografies)
El 1927 la fonda de Domènec Vila s’anunciava al programa de festa major d’Aiguafreda com “la més cèntrica”, al carrer Major número 15. Ja aleshores obria tot l’any, amb “habitacions confortables” i “servei acurat”, i la seva fama havia de ser sòlida perquè cinc anys més tard l’historiador Fortià Solà la menciona com una de les dues més importants de la vila, juntament amb can Met-Serra. El prestigi de can Mingo, com es coneixia popularment, és doncs anterior a la Guerra Civil però no se sap del cert la data d’obertura. Ni tan sols la Montse Vila, néta d’en Mingo, en té constància. Sí explica que l’avi era fill de can Vila de la plaça i que l’àvia, la Dulores Suquet, havia après a cuinar al balneari Blancafort de La Garriga. Es devien prendre el negoci molt seriosament perquè van enviar el seu únic fill, en Josep, a treballar a les cuines de l’hotel Ritz, a Barcelona.
La Florentina entra en cotxe
D’entre les històries més antigues que se senten de can Mingo n’hi ha una dels anys trenta que conta la Núria Nadal. Ella era aleshores molt petita però sap que la Florentina Figueras, filla d’un pròsper industrial tèxtil del poble, havia decidit, aspirant a la modernitat, conduir un cotxe i que venint de la carretera va anar a estavellar-lo de dret contra la fonda. Ben espantada al mig del menjador va descartar aleshores tornar a portar un automòbil.
Després van venir els anys dels molts casaments, de tantes parelles del poble que hi van anar a fer l’àpat de noces: els Fondevila el 1946, amb quaranta o cinquanta convidats, o els nuvis Clarà el 1957, que van oferir aperitiu, canelons, pollastre (que ells mateixos havien portat perquè tenien aviram) i pastís.
L’Algueró passant els plats
En Josep Vila s’havia casat amb la Lourdes Palmarola, filla del conegut fotògraf de Vic i de l'Àngela Aregall de can Queló. Era veïna del carrer Major. Tenien quatre fills i s’ho havien de manegar per arribar a tot: una noia els ajudava a rentar els plats i l’Agustineta, tal com avui la recorda la Montse Vila, tallava el pollastre i feia plates i plates de canelons en un taulell inacabable. Un estiu entra també a servir l’Hortènsia Brunet, arribada de Sallent. La fonda és sempre plena, ha d’obrir una ampolla de xampany i no en sap. Hi ha un home que se’n riu fins que, tot d’una, el tap surt disparat cap a ell! Com riu aleshores ella i com ho fa encara amb noranta-dos anys. És l’època que el compositor Augusto Algueró i la seva promesa, la Carmen Sevilla, passen l’estiu a la fonda. Ella, tan guapa, es fa notar al poble. Els nens miren de veure-la a les piscines de l’Oller, on només els és permès d’entrar a les tardes. A la fonda, la parella s’entaula amb dotze o catorze persones i ell va ajudant l’Hortènsia a passar els plats. És l’únic senyor que ho fa.
Només l’escala
Aquella és una època daurada per a can Mingo, que només tanca la tarda del dia de Nadal. Però la postguerra va aixecant el seu jou i, els anys seixanta, mentre alguns ja s’estan fent una torre altres comencen a moure’s en 600: el model d’estiueig trontolla. Els Vila, amb cap dels fills interessat a continuar el negoci, acaben traspassant la fonda el 1972. Després d’uns anys sota la direcció d’en Maldonado, la fonda torna a canviar de mans el 1989, comprada per en Fermí Colomer i els seus pares d’El Figaró. La casa, que en la part més antiga té vora els tres-cent anys, ja ha sofert una primera reforma, però impulsats per l’aire renovador dels vuitanta, encara la refan més: només queda dempeus l’escala. “Avui –diu en Fermí– ens portem les mans al cap però era l’any 1989…”. El bar i restaurant, rebatejats com L’Esquella, inicien una nova etapa, adaptada als temps, i la clientela flueix. L’hostal, ha d’esperar, però, al 2013 a ser reobert i ho fa amb habitacions reformades i diàfanes que, ara ja sí, disposen de lavabo propi. Amb el carrer semipeatonal i la C-17 corrents aliena al poble ja és història aquell tràfec del camí ral però el Fermí diu que “es va treballant” i si hi ha cap cursa de muntanya encara omple l’hostal. És ja l’únic establiment que ofereix on dormir a aquest poble un dia nascut per als viatgers.
Carpeta Parada i fonda... de tota la vida
