Cal Pare, 120 anys de taverna a la Creu Alta

Quatre dones de la mateixa família han regentat al llarg de la història un bar que és tot un arxiu de memòria popular

Cesc Prat Fernàndez (text i fotografies)

És diumenge. En un tram emmandrit de la carretera de Prats de Lluçanès, els esmorzars de forquilla i ganivet del bar Cal Pare desperten els creualtencs a punta de dia. La Trini Villorvina s’ha llevat a les 5 del matí i s’ha posat davant dels fogons. A 2/4 de 7, quan obrin, la clientela habitual –majoritàriament masculina– s’atiparà de cigrons, tripa, capipota, truites diverses, faves, entrepans... El porró no deixarà de córrer i els decibels començaran a pujar. Però no així el fum: afortunadament ara ja no es pot fumar a dintre! Les parets són farcides de pintures donades per pintors locals, postals de Sabadell, retalls de diari, fotos diverses: tot un veritable arxiu de la vida del negoci.
La Trini, com sa mare i com l’àvia, s’encarrega que els fogons de Cal Pare coguin els plats al punt i que la clientela estigui ben servida. Tot va començar el 1895, quan la Dolors Pujol i l’Emili Figueres van llogar aquesta casa per fer-hi una taverna. La van anomenar Ca la Dolores. El 1925 una colla de murcians es reunien allà davant i van ser els que van començar-la a anomenar cal Pare, perquè l’Emili els semblava el pare de tots. El 1936 va passar a tallar el bacallà la cunyada, Trinitat Franch. El 1951 es va encarregar de remenar les cireres la filla, Dolors Esteve, i ara qui té la paella pel mànec és la néta, Trini Villorvina, ajudada pel seu fill Josep. Per ara, doncs, ha sigut un negoci regentat per quatre dones de la mateixa família.
Abans s’hi venia vi i licors que preparava la mestressa (conyac, ratafia, rom Jamaica, aiguardent, anís), dels quals la Trini encara conserva la recepta. Els carreters hi paraven a fer la barreja i els obrers hi podien dinar cada dia pagant un duro per setmana. Obrien a les 5 del matí, perquè els del tèxtil començaven a les 6, i molts es quedaven a dinar, però alguns es portaven la teca i només pagaven la beguda. “Això de la carmanyola ja s’estilava”, diu la Trini. Si menjaven allà, de vegades els feien patata i mongeta tendra (amb la particularitat que sovint no era mongeta, sinó les tavelles dels pèsols, i els clients la trobaven molt dolça, aquella mongeta).

Estraperlo i timbes
D’anècdotes, la Trini n’ha sentit explicar de tots colors. Des d’aquell que es va fer passar per malalt i va fer cridar una ambulància per no haver de pagar, fins aquell altre que baixava de Sant Llorenç amb burro i, un cop arribat a Sabadell i havent cobrat, engegava l’ase perquè tornés sol fins a l’estable del poble “mentre ell ho aprofitava per anar de putes”. També explica que quan era prohibit vendre preservatius, allà en servien provinents de l’estraperlo; només en tenien algunes tavernes i els barbers, llocs freqüentats per homes. També comenta que allà s’hi feien timbes i s’hi jugaven diners i propietats amb el “joc de la senyora”, que estava prohibit. Un dia, en una batuda per diferents bars, van enganxar diversos jugadors i, com a càstig, els van portar al pati de la Casa de la Caritat tot un dia sencer, així tothom els podia identificar. La Trini explica que quan encara hi havia comunes, en treia la xena el Tastamerdes; així anomenaven el senyor Real, que els dies festius anava ben endiumenjat, vestit de blanc i net com una patena. El cas és que la xena es venia als pagesos i a l’època de les faves alguns en llençaven les tavelles a la comuna per omplir-la més. El Tastamerdes tastava la xena per comprovar que no hi haguessin afegit pells de fava, que no anava bé com a adob. La mestressa actual també ha sentit explicar que, a l’època en què hi havia els burots entre la Creu Alta –que pertanyia a Sant Pere de Terrassa– i Sabadell, hi va haver un personatge, a qui deien Andarín perquè caminava molt, que va comprar licor i, per estalviar-se els burots, va fer una bona marrada, saltà el marge d’un camp i se li van trencar totes les garrafes. Un altre home, Francesc Urpí Serra, un dia duia 4 litres de rom i, quan el burot li va dir que havia de pagar, es va empassar tot el licor de cop i així es va estalviar els impostos. Finalment, la Trini recorda que fa uns anys tothom volia comprar Winston americà, però era prohibit de vendre’n. Un dia un comprador els en va demanar, però va resultar ser un policia nacional que feia una batuda. Se la van endur a la mare i a ella i van haver d’anar a judici i pagar una multa, amb la corresponent retirada del permís de venda de tabac. El cas és que qui els proporcionava el tabac prohibit era un guàrdia civil.
El bar ha viscut pocs canvis. Per la guerra, van treure el forn de llenya. El 1967 –en comprar el local–, van canviar la barra de banda, van fer claveguera i hi van posar bigues noves. Després han vingut les neveres i la cafetera. Tanmateix, la resta està igual, tret de l’enfilall de fotos que hi ha penjades a les parets.
El diumenge, doncs, és dia frenètic de servir esmorzars, a Cal Pare. Els dies feiners, fan esmorzars i dinars i pleguen a les 5 de la tarda. Horari europeu. I el dissabte, tanquen. No és que celebrin el sàbat, sinó que, senzillament, ho aprofiten per conciliar la vida laboral i familiar.
Cal Pare, 120 anys  de taverna a la Creu Alta

Una imatge de l’Emili Figueres, que dóna nom a l’establiment.

Una imatge de la fundadora, Dolors Pujol, rodejada de les dones de la família que, efectivament han anat portant l’establiment. Foto: Arxiu de Cal Pare i Cesc Prat.

Una imatge actual de Cal Pare.

Un punt de trobada, amb un plat propi: el saballut

En aquest bar, que durant la postguerra va viure dels obrers de les fàbriques de cal Viladomat, cal Balsac, ca l’Estruc, cal Mota, s’hi va fundar el Club de Futbol Creualtenc –el qual jugava on més tard hi va haver el cine Montecarlo– i al llarg del temps s’hi han reunit els membres d’un club de caramelles, els de la Sociedad Pajaril Creu Alta i els de la Penya Nova Creu Alta del Centre d’Esports Sabadell. Al final dels seixanta, s'hi trobaven artistes de les Agrupacions Narcís Giralt que, havent esmorzat, se n'anaven a pintar pel rodal: a Togores, a can Feu, a Santiga... També és bar de ciclistes aficionats que hi esmorzen el diumenge i, des del 1967, el local és la seu de la Unió Ciclista Sabadell, que organitza un parell de curses que surten precisament d’aquí. A més, avui alguns Castellers de Sabadell s’hi concentren abans de cada actuació i hi esmorzen, amb la particularitat que poden demanar un plat nou: el saballut, una combinació de faves, capipota i tripa.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara