La Garrafa, una història entre bótes de vi
El restaurant garriguenc, nascut el 1880 com a celler, va ser lloc habitual de partides de caliues, les bales
Laura Garriga Sagalés
(text i fotografies)
Al carrer Calàbria de la Garriga la remor de la gent indica que a la Garrafa s'hi viu un dia amb normalitat. Segueix sent un lloc de referència per als garriguencs i per als visitants de la vila. La història de l'establiment, però, ve de molt lluny. Consta ja des de 1880, quan la Garriga amb prou feines arribava als 1.600 habitants, amb l’existència de Can Company o, com en deia la gent, “Can Compay”, on s’hi reunia un grup conegut com “la colla de Can Company". L’establiment era al carrer Gran, lloc de trobada i de pas, d’arribada dels carruatges que anaven cap a Vic i Granollers.
“Can Company”, però, va passar a dir-se “Ca l’Eudald”, que va acabar sent regentat després de la Guerra Civil per en Lluís Aspa i la Pepeta de ca l’Eudald i guanyant any rere any més renom. A l’entrada, a mà dreta, hi havia grans bótes de vi; a mà esquerra, un taulell de marbre. La gent hi anava a buscar vi, amb les seves ampolles o garrafes. Més endins, unes tauletes de marbre i ferro esperaven els aficionats als jocs típics de l’època, entre els quals no podien faltar les cartes i el dòmino. Un emparrat a l’eixida (molt agradable els dies i nits d’estiu) també caracteritzava el local, donant cobert als jugadors de caliues, nom autòcton garriguenc per anomenar les bales, i a la mainada que volia banyar-se al safareig o a les dones que rentaven la roba. També hi havia un galliner, i cap a l’any 1959, amb l’aparició de la televisió, els garriguencs també s’acostaven al local per anar a veure programes i partits.
El secret de les tapes
Amb en Lluís i la Pepeta al front del negoci, però, ja no només es venia vi, sinó també sifons, gasoses (sobretot la marca de Can Figueres de la Garriga) i gel, entre d’altres. Encara queda a la memòria d’alguns garriguencs la portella de fusta de la nevera on es guardava el gel comprat a Can Reig. La gent anava a comprar-lo en barres amb galledes i sacs. Més tard, es van començar a fer vermuts amb olives i sobretot amb tapes de sípia i calamars, que va ser el que va donar més renom al que ja podem parlar com “La Garrafa”, des dels anys 50. De fet, la Pepeta, ànima de l’establiment, mai va desvelar en públic la fórmula secreta de les seves tapes.
La Pepeta i en Lluís Aspa, xapista d’ofici, van tenir dos fills, en Ramon i l’Andreu. El primer es va consolidar com a bon pianista, algunes vegades agrupava al local gent mentre tocava i sovint en Blancafort, àlies en Xibeca, noi jove com en Ramon, l’acompanyava cantant òpera i sarsuela. L'Andreu per desgràcia va morir molt jove, però se’l coneixia per la seva gran simpatia i humor i protagonitzava la majoria de les anècdotes de La Garrafa.
Mentrestant, anaven consolidant-se les famílies i motius dels veïns de la taverna. Alguns encara es mantenen i d’altres han anat desapareixent: el Forn del Sol, can Tei, can Musquera, ca l’Afaitaporcs, can Donadéu, can Tasar, ca l’Espardanyer, can Josep de l’Horta, can Nicolàs... S’havia format un nucli al voltant de La Garrafa, humil però molt animat dins de l’ampli barri de Sant Ramon. Al carrer que porta el mateix nom i que desemboca davant de la Garrafa, s’hi posava l’agutzil, tocant la trompeta, per avisar els veïns de les notícies de l’ajuntament: “por orden del señor alcalde se ‘hase’ saber...”
La Garrafa actual
A mesura que el matrimoni i la família es van fer grans, van donar pas a la regència d’altres persones. La família Grau es va posar al capdavant de La Garrafa l’any 1977 i actualment encara hi són. A partir dels anys 80 Miguel Guerrero, el xef del restaurant, va donar embranzida al negoci fent cuina tradicional catalana, però adaptada als gustos d’avui. Es pot trobar un menú ben complet, a part de la carta d’una cuina ben elaborada i molt reconeguda. Annexat a La Garrafa ara hi ha en funcionament l’Hotel Calàbria, també propietat de Jaume Grau.
Carpeta Parada i fonda... de tota la vida
