El Remei, un ritual quotidià

Des de 1892 a l'establiment de Caldes hi van començar a pelegrinar obrers de les pedreres i devots i ara també ciclistes i excursionistes

Raquel Puig Alasa (text i fotografies)

Diumenge de Capvuitada, el passeig del Remei, ple a vessar. Un cop a l'any és l'artèria humana més atapeïda de Caldes, el punt neuràlgic del tradicional aplec que es fa el tercer diumenge d'octubre. Al capdamunt del passeig, just davant de l'ermita, hi trobem el Restaurant El Remei. Des de 1892 aquest establiment, situat a l'extrem nord de Caldes, és un petit punt de peregrinació per devocions diverses. En els seus inicis ho era de carreters, capatassos i obrers de les pedreres de Caldes, que començaven el dia amb el clàssic “sol i sombra”. Al cap de poc, la família Pagès va tirar més grapats a la caldera casolana, la que feien ells per dinar cada dia i van començar oferir algun plat als qui s'aturaven. Així va anar creixent aquesta casa de menjar a la qual actualment hi acudeixen peregrins contemporanis com ara ciclistes, senderistes i altres espècies de visitants que sovint hi arriben per la llarga via de llambordes i plataners, un recorregut que ofereix bones vistes de la muntanya del Farell i de les hortes. D'allà, però sobretot de pagesos locals, provenen moltes de les verdures que es cuinen en aquesta casa.
El Remei té també un altre raconet, testimoni d'un passat, que no va acabar de reeixir però que ara revifa. És l'altre edifici enjardinat adjacent a l'ermita que durant la dècada dels anys seixanta del segle passat oferia sessions de ball i sardanes amb gran èxit. Aquella etapa es va tancar i avui només s'accedeix a la zona per aparcar, tot i que les ballades de sardanes, encara es mantenen. Hi ha força coses que perduren encara al Remei, una d'elles essencial: la saga familiar. Els Pagès hi són des de fa cinc generacions. En aquesta darrera, trencant el tan esmentat sostre de vidre de les dones. Ara és la mare, la Pilar Pascuet, qui comanda la cuina, mentre pare i filla porten la sala.

A fer-hi una truita
Aquesta mena de ritual que és anar al Remei significa encara avui per molts calderins “anar a fer una truita”. Aquesta menja humil encara és un clàssic per les famílies que s'hi reuneixen per a celebracions casolanes i és també, una bona proposta pels qui fan l'esmorzar de forquilla. Truites de tota mena i farcits, de la francesa, a la de mongetes del ganxet amb DO, en una carta que també fa l'exercici d'oferir propostes d'arrel històrica com és ara el xai romà, recuperat en els darrers anys o que té en compte especificitats nutricionals. Des de ja fa temps, diu la Pilar, tenen en compte els comensals amb certes al·lèrgies o intoleràncies, fins a l'extrem de pastar ella mateixa el pa per a celíacs. Els plats de cuina tradicional catalana, però, són la base sobre la qual va creixent la cuina del Remei.
Allunyat de la bullícia de la vila, la terrassa del Remei és un bon espai on eren i són habituals els aperitius i vermuts –tant de moda, ara– o els sopars d'estiu a la fresca, un altre dels hàbits preferits de la clientela. Satisfet el paladar, El Remei ens convida a continuar el peregrinatge. I és que situat prop de petits camins és un bon lloc per acabar o reprendre la visita a Caldes a través dels senders que envolten el municipi o bé descobrir la falda del Farell.
El Remei, un ritual quotidià

Vista general del restaurant als seus inicis, ben al final del segle XIX.

A sobre terrassa del Remei on hi podem veure la Marga, la generació més jove al capdavant del Restaurant. Foto: Arxiu del restaurant el Remei.

La Pilar, a la cuina.

Una vista actual del Remei. Foto: Arxiu del restaurant el Remei.

En Josep Pagès i la seva muller Roser Pratcorona a dreta i esquerra d’una clienta, a la terrassa, el 1950. Foto: Arxiu del restaurant el Remei.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara